Contra l'oblit del barraquisme

Sembla un contrasentit, però la jornada de vaga m'ha proporcionat una tarda de tele interessantíssima. Després d'un TN més curt del normal (ni temps d'acabar-me el cafè) TV3 ha emès de nou el documental "Barraques, la ciutat oblidada", i m'he quedat clavada al sofà.

Es tracta d'un treball de recerca i documentació extraordinari, amb un resultat colpidor, que presenta la vivència de les persones que van viure el barraquisme des de la complexitat (com la vida mateixa), donant veu als protagonistes d'aquesta història. I m'ha emocionat de nou la denúncia explícita d'una dels testimonis: i ni un cartell que digui que aquí hi havia el Somorrostro!

"Love is the only way", diu Macaco

Des del dia que vaig sentir Macaco explicant que la seva mare era, justament, la cantant que doblava Julie Andrews en la versió espanyola de The sound of music (l'inefable Sonrisas y lágrimas) no puc evitar imaginar-li una infància bucòlica (al so de "do, re, mi..."). Què voleu que us digui: sentir-lo sempre em dóna "bon rotllo".
M'ha arribat a les mans el video de Love, una de les cançons dels seu darrer disc (El murmullo del fuego). Més enllà de pensar que Macaco, musicalment, té coses prou interessants, em fixo en el missatge i la imatge d'aquesta peça: "multiculti", "bonista".... segurament.

Dia internacional contra el racisme i la xenofòbia

El 21 de març de 1960, els carrers de Sharpeville, a Sudàfrica, es van omplir de manifestants. Milers de persones protestaven contra la "llei de passis": una llei aplicada des del s. XIX  que es va mantenir després de l'abolició de l'esclavitud, i que obligava la població negra a disposar d'un passi per anar pel carrer (fins i tot s'havia arribat a detenir persones a la porta de casa seva per no portar-lo). La policia va disparar contra els manifestants, matant 69 persones i ferint-ne gairebé 200 més. Milers de persones van ser empresonades. L'ONU promou la celebració de la Jornada Internacional per l'Eliminació de la Discriminació Racial des del 1966, en aquesta data, per commemorar aquests fets tràgics (més info).

La convivència en crisi?

Estem vivint un moment extremadament complicat. Per descomptat, la situació econòmica del país és preocupant; francament, no entenc la major part de les notícies que sento cada dia, però em fa la sensació d’una mena d’agonia, sempre al llindar de la fallida, que acaba justificant situacions que no se’ns hauria acudit imaginar fa uns anys. Però el què penso que ens ha de fer patir és com això es tradueix en les realitats petites: des de les més angoixants (les de les persones sense feina, de les famílies que no arriben a final de mes i les que no poden pagar les factures, les que perden el seu habitatge....), fins les que només són incòmodes (perquè tot i continuar treballant baixa el nivell de vida, s’endureixen les condicions de treball i, sobretot, apareix una incertesa que no coneixíem i és difícil de gestionar). Perquè aquestes són les realitats que viu la gent, que ens trobem cada matí quan ens llevem, que duem al cap tot el dia i que fa que ens costi d’agafar el son a la nit.

Acudit pendent: racisme a les aules

Em mirava el video del debat de la setmana passada a Reus (vegeu el darrer post) i m'he adonat que durant la meva intervenció vaig prometre un acudit que llavors no vaig explicar. I perquè no sigui dit que no compleixo, aquí el teniu.

Després del pati, la mestra de parvulari pregunta als nens:
- A veure, Maria, que has fet al pati?
- He jugat amb la sorra amb en Jordi i en Mohamed.
- Molt bé! Doncs escriu "sorra" a la pissarra i ja podràs anar a jugar. I tu, Jordi, què has fet al pati?

"Ser mestre avui" a Reus

El passat dimecres 7 de març vaig ser a Reus, participant en el 6è debat del cicle Què vol dir ser mestre avui?, organitzat per la Fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Vaig compartir taula amb en Pep Gratacós (professor i tutor d'una aula d'acollida de Banyoles, amb qui he tingut el plaer de coincidir en el consell assessor de la col·lecció Conciutadania Intercultural durant els darrers anys), amb la Montserrat Barti (membre del Moviment de Renovació Pedagògica del Garraf) i en Vicenç Relats (coordinador i moderador del cicle de debats), per parlar de Com entendre i gestionar la diversitat cultural i la interculturalitat.

El cicle s'ha organitzat a arrel de l'emissió del programa Mestres a TV3, en diferents ciutats catalanes. Penso que la iniciativa és molt interessant: en un moment en què sembla que només sentim parlar d'educació al nostre país per donar-ne males notícies (els resultats al PISA, les retallades, els problemes a alguns centres...), és important mostrar-ne altres cares, que també són reals i presents a tot el territori: el professorat compromès, les persones que gaudeixen fent la seva feina els centres educatius que proporcionen als seus alumnes l'oportunitat d'aprendre i preparar-se per a la vida adulta....

L'imam de Terrassa i la diputada del PP

De bon matí em llevo, engego la ràdio, i dues perles.
La primera: l'imam de Terrassa es nega a declarar davant dels mossos, acusat d'instar els fidels a "corregir" les seves dones amb violència (això sí: sense trencar ossos ni fer sagnar). Simplement escandalós. I la meva preocupació, doble: en primer lloc, que al nostre país (o a qualsevol altre) hi hagi algú que pugui predicar animalades d'aquest tipus (a dos dies de celebrar el dia internacional de la dona), i que si tot plegat és cert, els representants de la comunitat musulmana de Terrassa ho neguin i hagin continuat anant a la mesquita en comptes de fer-lo fora directament. Penso que en casos com aquest la llei ha d'actuar amb tota la contundència possible, perquè no hi ha cap argument que pugui justificar o relativitzar una cosa així.
En segon lloc, preocupació perquè de nou tenim l'argument ideal per racionalitzar el prejudicis: "és que els musulmans, ja se sap". Quan un capellà, un cardenal o fins i tot el Papa de Roma fa alguna declaració desafortunada (que n'hi ha), és aquella persona sobre la que plouen les crítiques. Quan un imam (el de Terrassa, el de Fuengirola) diu animalades, és tota la comunitat musulmana la responsable. Ser musulmà (i musulmana encara més) ha de ser molt difícil, sobretot si ets una persona responsable, educada, coherent. Sempre al centre de les tensions entre els que pensen que l'islam és la causa de tots (o molts) els mals i els que a vegades aconsegueixen que ho sembli realment.

Sobre la voluntat d'integrar-se

El comentari de l'Ambimbola al darrer post m'ha fet pensar en una qüestió que he discutit en diverses ocasions. En primer lloc, estic absolutament d'acord amb una idea que traspua el comentari: la integració de les persones immigrades no és una qüestió de generositat per part de la societat d'acollida! He insistit moltes vegades (i ho continuaré fent, o sigui que perdoneu si em repeteixo) que les persones immigrades no són objectes passius dels processos migratoris (com les fulles seques que porta el vent de la globalització), sinó subjectes actius dels seus propis processos. Per tant, és evident, el què passa quan te'n vas de casa i arribes a un lloc nou, en bona mesura depèn de tu mateix/a, de les ganes i la empenta que hi posis, de la capacitat que tinguis de superar les dificultats, de l'energia de la que disposis per tirar endavant. I en això estic d'acord amb el comentari de l'Abimbola.

Reflexions després de les paraules

Dijous vaig ser a Manresa, presentant el material didàctic de Tot un món, de la Fundació Jaume Bofill: la carpeta Tot un món: material didàctic de Miquel Àngel Essomba i el projecte multimèdia vinculat en el que he col·laborat, en un acte organitzat conjuntament per Televisió de Catalunya, la Fundació Jaume Bofill, el Servei Educatiu del Bages i l'Associació Bages per Tothom, i que va comptar amb la presència de Xavier Bosch, director general d'immigració de la Generalitat.