Massa Catalunya xenòfoba per un dilluns al matí

Aquest matí he tornat sulfurada de l'hospital general de Vic. Feia cua per demanar hora al taulell de consultes  externes. Probablement hi ha poc personal (les retallades i l'estiu són una mala combinació) i amb tota seguretat hi ha gent que es pensa que té tots els dret del món i que, per tant, haver d'esperar-se una mica és un greuge (encara que sigui per accedir a un servei de salut extraordinari que la majoria de població mai no podria pagar-se si no fos públic). El cas és que érem una bona colla fent cua i la cosa es movia poc a poc. Fins aquí, bé. La qüestió és que dos lloc més endavant d'on era jo hi havia una dona jove amb nicab, empenyent un cotxet amb una criatura, i al seu costat una noieta molt jove, vestida com qualsevol adolescent, però amb un hijab.

Agressions racistes i Srebrenica

Avui hi ha dues notícies a la premsa que em colpeixen: allunyades en el temps i en l'espai, però massa properes en el fons. La primera, la detenció de tres persones per agressions racistes durant la celebració de la recent victòria de la selecció espanyola. La segona, el 17è aniversari de la massacre de Srebenica.

No me'n vaig a Suècia: confio en el nostre sistema educatiu

Parlar d'immigració quan no tens una experiència personal o familiar significativa sobre el tema és complex. Els processos migratoris són esdeveniments molt significatius en la vida de les persones, i penso que analitzar-los i estudiar-los únicament des d'una perspectiva teòrica necessàriament és un limitació (com també ho seria fer-ho només des de la vivència). Per això, fa temps, vaig fer l'exercici d'inventar el meu propi procés migratori, tirant de veta de la meva experiència, els meus coneixements sobre el tema, el meu contacte amb persones immigrades molt diverses i una bona dosi d'imaginació. Així va sorgir la meva història d'emigració a Suècia.