Recordo la guerra de Bòsnia, les mobilitzacions estudiantils, primer a l'institut i després a la facultat (on els més valents anaven a fer voluntariat amb les organitzacions humanitàries i la resta sortíem al carrer a manifestar-nos, per llavors continuar la nostra vida amb tota normalitat). I tinc un viu record de la matança de Srebrenica: escoltàvem la notícia a la televisió, a casa, i recordo el meu pare exaltat, indignat... Jo no vaig entendre res: "són coses de la guerra". Anys després, reportatges com Srebrenica, 15 anys després, els esforços per mantenir viva la memòria, com la pel·lícula d'Isabel Coixet, La vida secreta de las palabras (que em sembla magistral), i suposo que també el temps i veure el món amb uns altres ulls, em van fer prendre consciència de l'horror i la vergonya que suposa Srebrenica per Europa. Una Europa que s'ha cregut i ha volgut fer creure que havia après alguna cosa de l'holocaust, capaç de donar lliçons al món i que va apartar els ulls dels nous camps de concentració, la neteja ètnica i el genocidi.
Avui s'han enterrat 520 víctimes més de Srebrenica. Amb aquestes són 6.700 els cossos identificats fins avui de les fosses comunes, dels més de 8.000 homes i nois musulmans brutalment assassinats davant la inacció dels cascos blaus, el dia 11 de juliol de 1995.
No hem après res. Convivim amb persones que celebren el seu orgull patriòtic agredint immigrants. Convivim amb la llavor de Srebrenica: l'odi i el menyspreu a aquells que són diferents (sovint els nostres mateixos veïns). I això, a mi, em fa por i vergonya.
Marta Casas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada