dilluns, 17 de setembre del 2012

Salman Rushdie

Comencem setmana després d'una colla de dies molt intensos en què sembla que hi ha coses que poden haver canviat definitivament al nostre país. Massa inputs com per saber què dir, aquests dies..... Però em desperto amb la ràdio:  la resposta dels islamistes radicals a la pel·lícula "La innocència dels musulmans" (pel què sembla una obra sense cap qualitat i segurament més que prescindible) no acaba amb els atacs a les ambaixades, els assassinats i els aldarulls a algunes ciutats. Sembla ser que s'ha renovat la fàtua contra Salman Rushdie: el 1989, l'aiatol·là Khomeini va dictar una fàtua instant a l'execució de l'escriptor per la suposada blasfèmia contra l'islam de la seva novel·la "Els versos satànics" (al meu parer, una autèntica obra mestra). Vint-i-tres anys després, Rushdie encara no pot dormir tranquil i sembla que qualsevol ocasió és bona per recordar la "terrible ofensa" de l'escriptor.
No vull minimitzar les implicacions del tema. Sóc fan de Salman Rushdie des que en vaig llegir "Els versos satànics" (arrel de la polèmica generada; no el coneixia abans!) i el tema m'enganxa just acabo d'encetar "Els fills de la mitjanit" (un dels pocs que encara no havia llegit). Penso que, sens dubte, és un dels grans escriptors contemporanis, amb una cultura extraordinària, comparable als noms que han aconseguit el premi Nobel de literatura com García Marquez, Günter Grass o Oran Pamuk. I estic completament segura que tenia molt clar què feia quan escrivia "Els versos satànics" i l'impacte que l'obra podia tenir en determinats sectors musulmans: qüestiona si l'origen de la revelació a Mahoma (de qui procedien els versos que l'arcàngel Sant Gabriel va dictar-li a la muntanya: de déu o del dimoni?). És evident que l'obra pot ferir una persona creient.
Com pot ferir a molts fidels de l'islam una pel·lícula patètica que no mostra cap respecte vers una de les religions més practicades del planeta. I així es mostra en les mobilitzacions pacífiques de milers de persones que els darrers dies han sortit al carrer a gran part dels països musulmans.
Em dol cada vegada que un llibre, un dibuix o una pel·lícula es converteixen en excusa per a l'odi. Em dol perquè embruta encara més la imatge tan distorsionada d'un món que coneixem només a base de tòpics i engreixa la islamofòbia. Perquè les reaccions absolutament desaforades d'alguns sectors de l'islam radical en alguns països es converteixen en la imatge predominant de l'islam i atia de nou la por i el rebuig. Sense tenir en compte els múltiples factors que incideixen en l'expansió de determinades creences i en la radicalització de les postures més enllà dels aspectes culturals (em refereixo directament a qüestions econòmiques i polítiques). Sense tenir en compte que al món hi ha entorn de 1.500 milions de musulmans (alguns d'ells convivint amb nosaltres) que se senten molt lluny  i contemplen esgarrifats aquest tipus de reaccions (fins i tot quan se senten ferits per pel·lícules irrespectuoses).
Recordo de nou que el catolicisme té coses tan allunyades entre elles com els Legionarios de Cristo i la Teologia de l'Alliberament (tot al mateix sac). Si no ens sembla tan difícil distingir una cosa de l'altra, aquest mateix esforç podem fer-lo per entendre que parlar de l'islam no és parlar de l'islamisme radical o de la fàtua contra Rushdie. És una cosa molt més complexa, amb moltíssimes més oportunitats d'entesa i de convivència.
Però també cal que s'alcin més veus musulmanes que imposin el sentit comú, que puguin expressar el seu desacord i rebutjar les idees que considerin ofensives, sense deixar-se segrestar pels qui il·legítimament es volen imposar com a abanderats de l'islam, esdevenint la Santa Inquisició contemporània. Perquè poden discutir i rebutjar algunes de les idees de Rushdie sense deixar de gaudir de la bona literatura.

Marta Casas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada