Bones festes i bon any!

Sembla que avui, un cop acabat el curs, podrem començar a practicar allò de la pau de Nadal (perquè és evident que, els dies previs, no en tenen res de pacífics: és una de les èpoques més estressants de l'any!).  I ho faig desitjant-vos a tots i totes molt bones festes i molt bona entrada d'any!

Enguany vull convidar-vos a escoltar algunes de les peces que cantarem en els propers concerts de la coral Regina (si teniu ganes de sentir-nos, trobareu l'agenda a la pàgina web): tres versions completament diferents de "O magnum mysterium", un dels responsoris  de les matines de Nadal, que canta com a "gran misteri i meravellós sacrament" el naixement de Jesús. 

Que en gaudiu!

"O magnum mysterium" de Tomás Luis de Victoria (1548-1511)

"O magnum mysterium" de Francis Poulenc (1899-1963)

"O magnum mysterium" de Frank La Rocca (1951)

Marta Casas

Diversitat: "De qué depende?" "Del negro, de qué va a ser"

Reprenc l'activitat del meu blog després d'uns mesos de pausa forçada. I ho faig amb la sensació que, després de més de quinze anys treballant en temes relacionats amb la diversitat, som molt a prop de la casella de sortida (si no és que hi hem tornat per haver caigut en alguna d'aquelles que penalitzen -la crisi, potser?-). 

Rellegeixo, remiro, repenso... i torno (jo també) a les reflexions que m'han ajudat en el passat a entendre què significa la diversitat cultural, com a punt de partida bàsic a l'hora de fonamentar qualsevol acció destinada a gestionar-la o atendre-la. I em torna a agradar Enrique Santamaría quan, a La incógnita del extraño (Anthropos, 2002), postula que la manera com entenem i expliquem la realitat condiciona la manera de gestionar-la:

Cuando nos "encontramo" frente a un problema cuya evidencia nos asalta, buscamos, naturalmente, la manera de resolverlo. Pero las posibles soluciones se encuentran ya prefiguradas por la forma misma que tiene el problema porque, si no, no constituirían, obviamente, soluciones a "ese" problema. Las soluciones participan por definición de la misma lógica que sustenta el problema planteado, y cuando son efectivas no puede sino reforzar esa lógica. Dicho de otra forma, si el problema se hubiese construido de otra manera también las soluciones adecuadas hubieran sido otras.

Com hem d'entendre, doncs, la diversitat cultural per tal de ser capaços de gestionar-la més adequadament? La diversitat cultural no és la suma d'unes maneres de fer i pensar determinades pel lloc d'origen o la pertinença ètnica (una percepció sempre subjecta a visions estereotipades); és una cosa molt més dinàmica, que passa per entendre la complexitat de tots els éssers humans, vinguem d'on vinguem, i la multiplicitat d'estratègies que tenim a l'hora de relacionar-nos i desenvolupar-nos en el món que ens envolta. 

Us proposo saltar de Santamaría a San Román i convidar-vos a veure (també de nou) un curt exquisit: Proverbio chino (Javier San Román, 2008). Al meu parer, un bon estímul per començar a repensar què significa la diversitat.

Marta Casas

Silenci ple de Palestina

Fa un temps escrivia en aquest mateix bloc (a "Agressions racistes i Srebenica") que, fa gairebé vint anys, vaig rebre la notícia de la matança de Srebenica sense entendre la magnitud i l'horror d'aquella tragèdia ("són coses de la guerra", vaig pensar). La meva sensació, avui, davant les notícies esgarrifoses de la massacre de Gaza, és completament diferent: la guerra no pot justificar de cap manera aquest extermini de població civil.

Citava també en un altre post ("No tinc por dels racistes, tinc por de la Catalunya xenòfoba") la frase de Pau Casals (sembla que erròniament atribuïda a Albert Einstein): la vida és perillosa, no només per les persones que fan el mal, sinó sobretot per les que s'asseuen a veure què passa.

Continuo sentint por i vergonya. Por per un món on els fanatismes prenen el lloc a la raó, on la vida humana (la d'alguns humans) només compta en les xifres de morts i desapareguts, on les regles del joc han deixat de ser respectades. Vergonya per estar asseguda veient què passa, incapaç de reacció, sense paraules des de fa massa dies.

Però avui sento la necessitat de dir que el meu silenci està ple de Palestina.  

RIP, Josep Forment

La mort és sempre difícil. Però a vegades, a més, també és incomprensible.

Abans d'ahir va morir sobtadament Josep Forment, editor de l'Editorial Alrevés, amb qui vaig tenir el goig de compartir un projecte carregat de significat i tocat, també, per la mort: l'edició de La festa dels crancs, l'obra pòstuma de la meva germana, la Núria Casas. Em va emocionar d'en Josep la seva sensibilitat i la seva valentia. Valentia d'apostar per un projecte inacabat, que s'havia estroncat abans de néixer, i per afrontar amb la naturalitat que ho va fer un projecte on la mort (que sempre espanta) era tan present. Sensibilitat per veure més enllà de l'evident, de trobar el valor del què encara estava per polir i, sobretot, per aconseguir que la mort i l'enyor, sempre presents, no ofeguessin el sentit últim d'aquesta petita obra: la seva qualitat literària. Conèixer en Josep i els companys d'Alrevés va ser una feliç troballa, una casualitat preciosa que ens va ajudar a posar una mica més de sentit i de llum en el difícil i llarg camí d'entrendre i acceptar la mort de la Nuri.

Des d'aquí, la meva abraçada sincera (i de tots els de casa) a la família i els companys d'en Josep. Endevino el vostre dolor: el sabor, l'olor, el tacte, la desolació d'aquests dies difícils. Voldria que tinguéssiu la certesa que en aquest llarg i difícil camí que heu encetat, trobareu també casualitats precioses que el faran més fàcil. Perquè en Josep, com la Nuri, deixa darrere seu molt amor.

Que descansi en pau.

Marta Casas 

Compromís ètic del professorat: entendre i gestionar la diversitat cultural a l'escola

Recentment s'ha publicat un llibre amb les principals ponències del cicle de debats organitzat per la Fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya: Què vol dir ser mestre avui? Reflexions al voltant del compromís ètic del professorat (podeu comprar-lo a ABACUS o descarregar-lo gratuïtament aquí). 

Vaig tenir la sort de poder participar en aquest cicle de debats amb una ponència (que trobareu publicada) que es deia "Com entendre i gestionar la diversitat cultural i la interculturalitat" i que intentava donar resposta a tres preguntes de partida: Com s'ha d'entendre i gestionar la diversitat cultural en entorns educatius? Com es crea un entorn de convivència i valors al centre? Com es gestiona el pluralisme ètic que generen les societats plurals?.

En el meu article proposo alguns elements que ens poden ajudar a reflexionar críticament sobre la nostra pròpia acció i a facilitar processos educatius que contemplin i donin resposta a la diversitat cultural.

Sant Jordi 2014: Convivència difícil (La Festa dels Crancs)

El meu regal de Sant Jordi: un dels contes de la meva germana, la Núria Casas, a "La festa dels crancs" (Ed. Alrevés, 2011). Poques setmanes abans del desè aniversari de la seva mort, present tothora en les orenetes i en cada xàfec d'aquesta primavera, em ve molt de gust compartir amb vosaltres el conte que em va ajudar a donar nom a aquest bloc i que és tot un cant a la vida. Perquè avui fa un dia que s'ha d'aprofitar.

Convivència difícil

No hi estàs d'acord, no vols resignar-te ni el vols, i d'ençà que t'ho ha dit no has pogut parar de pensar-hi....
I el què penses és que, arribats a aquest punt de convivència, la qüestió és mantenir-lo a ratlla. Ho dius, t'ho creus, en fas propaganda, t'omples de paraules que diuen que ja has fet un bon tros, que has passat una barrera i estàs a l'altra banda, t'ho pots mirar d'una altra manera. Uf!.... respires -curiosament serena- i li dius que no es preocupi, que estàs bé, li fas saber que tot va bé.
A l'altra banda del mur -infranquejable- t'hi espera el dimoni. Tu que saps on viu i quina cara fa, no li expliques, és massa secret. Tampoc li parles de les formigues que corren per les ratlletes vermelles del teu cervell explicant-te tantes coses, també secretes, que no surten per vergonya o per un anhel d'intimitat que ni tan sols sospitaves. Una lluita contra tu mateixa. És així, potser vols estalviar-li-ho o no vols que s'hi impliqui, o és aquest maleït recel...

Al Gran Dictat

No tot és treballar, i per coses d'aquelles de la vida (la insistència de la canalla, enviar un correu, presentar-me a un càsting....), vaig acabar participant en un concurs a la tele: El Gran Dictat. I... no em va anar gens malament!
Una gran experiència: un equip fantàstic, uns companys d'aventures divertidíssims, tot el glamour de la tele, una altra cosa per explicar, i uns quants calerons. A punt per tornar-hi!

Per si us fa gràcia de veure-ho, us deixo el link dels vídeos en què apareixo:

El Gran Dictat 03/04/14

El Gran Dictat 04/04/14

El Gran Dictat 07/04/14

Alumnat d'origen immigrat a l'escola: i ara què?

Avui us convido a llegir el post que he publicat al blog de la Fundació Jaume Bofill, El Diari de l'Educació, a qui agraeixo la invitació a participar en aquesta iniciativa:

Alumnat d'origen immigrat a l'escola: i ara què?

La comunicació intercultural (i 3)

Acabava el darrer post preguntant quines eines i estratègies proporciona la comunicació intercultural per facilitar la comunicació entre persones amb referents culturals diversos. 

El pas previ fonamental és l'exercici del que s'anomena descentrament cultural: l'esforç per superar el marc de referència cultural propi i entrar en la lògica del marc de referència de l'altre. Atenció, perquè això no significa participar dels punts de vista de l'altre (ni tan sols acceptar-los), però sí comprendre (o endevinar) les seves motivacions i les seves raons o, si més no, suposar-ne la legitimitat des del seu punt de vista.

De fet, el descentrament cultural és un exercici d'empatia que ens permet posar-nos en el lloc de l'altre i així facilitar la comprensió dels seus comportaments, motivacions, temors... Però també és un exercici d'observació i reconeixement de la pròpia realitat. Només en la mesura que jo em faig conscient del meu posicionament i d'allò que el condiciona (també de la meva reacció afectiva), seré capaç d'entendre quin pot ser el posicionament i els condicionants (i la reacció afectiva) de l'altre.

La comunicació intercultural (2)

Reprenc el tema de la comunicació intercultural on el vaig deixar, amb l'esquema que utilitzo habitualment en les meves formacions i que trobareu explicat en el post anterior:

Com comentava, els prejudicis (entesos en la seva definició literal: judicis previs a l'experiència) i els diversos filtres (com per exemple, l'ús de registres diferents d'una mateixa llengua -tornem a l'exemple de la comunicació amb els nostres fills adolescents-) condicionen la manera com entenem allò que ens diu "l'altre". En bona part de les interaccions comunicatives en què hi participen persones amb referents diversos (que són més de les que pensem a vegades) podem preveure, per tant, que allò que rebem en el procés comunicatiu no és exactament el mateix que el nostre interlocutor ha volgut emetre (i a l'inrevés).

La comunicació intercultural (1)

He llegit, he reflexionat i he parlat sobre comunicació intercultural des de fa anys. I quan, fa uns mesos, em van demanar una col·laboració per donar eines i estratègies als voluntaris d'una campanya de comunicació de proximitat, vaig veure clar que, una vegada més, els plantejaments de la comunicació intercultural em serien d'utilitat.

La comunicació intercultural ofereix estratègies per facilitar la comunicació (sempre complexa) entre persones amb referents culturals diferents (si voleu conèixer una mica més sobre el tema, us proposo un parell d'articles: Miquel Rodrigo Alzina, Bo Sham). Es basa en la idea de la comunicació com a procés, com a interacció entre dues o més persones: la comunicació no respon a l'esquema clàssic d'EMISSOR-MISSATGE-(CANAL/CODI)-RECEPTOR, sinó a un esquema més complex (a partir de les aportacions de l'Escola de Palo Alto). En la comunicació és tant rellevant el context i el tipus d'interacció que es dóna, com el mateix missatge que es vol transmetre. Així, simplificant, davant la dificultat de comprensió entre dos interlocutors (que, per exemple, parlen llengües diferents), si la interacció és positiva poden arribar a ser capaços de comunicar-se i entendre's (potser caldrà més d'una interacció....); contràriament, si la interacció no és positiva, fins i tot parlant la mateixa llengua és molt probable que hi hagi malentesos i la comunicació no sigui fluïda.